Dia trist

Ahir dia 1 de desembre va fer 7 anys que el pare va "decidir" marxar d'aquest món. Estava malalt fins a tal punt que es pensava que qualsevol petit problema era culpa seva. Segurament, i de manera absolutament irracional, va poder pensar que si ell desapareixia tot s'arreglaria miraculosament, com si fos un punt d'infelxió. Doncs no, amics. La seva absència segueix provocant-me dolor, tristor, nostàlgia, impotència, ràbia i, puntualment, desconsol. Per injusta, innecessària i molt prematura. De tota manera, hem d'anar assumint la vida com ve, no hi ha més. Però quan veig els meus nebots penso que és una llàstima que no puguin gaudir avui d'un avi Ramon alliberat de les seves preocupacions diàries pel futur, la feina, etc. És una llàstima que no puguin gaudir del seu enginy, la seva empenta, la seva implicació social i cultural amb Catalunya, el seu barcelonisme, el seu gust per les coses ben fetes i, per què no, de les seves batallites amb més pa que formatge, per què no dir-ho!... S'hauran de conformar amb el que encertem a explicar-los la família i qui el va poder conèixer i estimar.