L'incompetent i la incompetència

Bon dia amics! Avui m’agradaria parlar-vos de l’incompetent laboral, aquest exemplar sempre en vies de desenvolupament (més que d’extinció) que es pot trobar a qualsevol col·lectiu de qualsevol entorn laboral, amb independència de l’activitat econòmica.

Qui és l’incompetent? Com identificar-lo? L’incompetent, neix o es fa? Aquests i d’altres interrogants que segurament se’ns aniran plantejant els intentarem aclarir seguidament.

Vejam, què és un incompetent? Resposta fàcil, aquell qui no té competències. Ras i curt. Si seguim en el raonament lògic arribarem fàcilment a la conclusió, doncs, que un incompetent, pel fet de no tenir competències com el seu nom molt bé indica, mai trobarà feina. Doncs no, amics, aquesta és la primera gran incoherència que ens trobem en l’estudi i anàlisi de la incompetència humana. És més, de ben segur que en proporció a la cua de l’atur hi ha més gent competent que incompetent. I doncs, us demanareu? La resposta la trobem en que l’incompetent és incompetent, si, però no és tonto. El seu problema és que, per diferents factors, no està capacitat per a la majoria de tasques que ha de desenvolupar i aquest fet provoca que la seva gran virtut sigui, bàsicament, que és un gran supervivent. Quan a un ésser li manca algun sentit el que fa com tots sabeu, és desenvolupar els que li queden per suplir, dissimular o compensar la mancança. Aquest exemple diguem-ne psicobiològic permet explicar-nos aquest fenomen. L’incompetent no és una pobre bèstia que passa pel món sense pena ni glòria! Ell sap perfectament que és un incompetent rematat, no en té cap dubte! Només li cal comparar-se amb qui tingui més a prop, ja que l’habilitat de la comparació fins i tot és habitual a un individu de 3 anys d’edat, i aviat arriba a la conclusió correcta. Llavors entrarà en joc el seu instint desenvolupadíssim de supervivència. I què ha de fer per sobreviure? Senzillament ha d’intentar maquillar la seva incompetència. I com fer-ho? Doncs fent quedar els que l’envolten com incompetents de manera que, en el moment que la incompetència diguem-ne que apareix com generalitzada, hom simplement pensa que el personal no dona més de si o que tots plegats som més justets del que seria desitjable esperar.

I com són els incompetents? Doncs habitualment són simpàtics, amables i d’aquella gent que causa una bona impressió de primeres; són manipuladors, persuasius i uns grans seductors, en el sentit que saben “vendre’s”, sovint són força hàbils socialment. D’altra banda, també són infantils, possessius, gelosos, envejosos, pilotes i abusen del xantatge emocional quan es veuen acorralats. Saben guanyar-se la simpatia o l’afecte dels seus superiors (tan incompetents o més que ells mateixos, o si més no, cecs) i bàsicament s’aprofiten de les relacions personals per sobreviure i mantenir oculta la seva incompetència i en aquest sentit, torpedinar sistemàticament la feina dels companys és una pràctica molt recorrent. Els malparits tenen molta memòria i retenen qualsevol informació que els arribi fàcilment per, en un futur, utilitzar-la al seu favor. Tenen prou enginy com per aconseguir que els seus “èxits” siguin de domini públic i arriben a apropiar-se d’idees, projectes o solucions presentant-los als superiors com a propis. Escrúpols? Cap ni un. Aquest tipus de perfil, en realitat, va acompanyat d’una inseguretat enorme i una manca d’afecte important. Necessiten l’escalf de la gent, el copet a l’esquena, l’aplaudiment i el reconeixement públic. Rarament reconeixen que s’equivoquen, el que ens porta a pensar que són un pèl immadurs, en definitiva, i sovint pateixen d’un narcisisme gairebé patològic.

Aquests personatges i les seves estratègies haurien de tenir data de caducitat. Per què? Doncs perquè entre tan incompetent, per estadística, hauríem de trobar-hi algú que fos competent i en aquest cas la incompetència seria detectada i, en conseqüència, hauria de ser erradicada. On trontolla aquesta darrera idea? En que normalment i gràcies a la llei de Murphy i al principi de Peter, els que són competents no tenen el poder de decisió i més aviat són directament els qui pateixen els actes vils del incompetents. Trist? Francament, si. Poden amargar la vida al personatge més feliç. I que aquest, segons el despert que sigui, ni tan sols se n’adoni. Com combatre’ls? Estant molt atents, detectant-los tan aviat com ens sigui possible i un cop detectats, restringir-los la informació. És preferible caure’ls no malament, però si un pèl estranys perquè ens deixin tranquils. Si els semblem estranys no ens podran preveure els moviments i, per tant, difícilment podran deixar-nos a l’alçada de la sola de la sabata, que no ho oblidem mai, serà el seu objectiu principal si creuen que som (que ho som) mínimament més competents que ells.