17 d’octubre 2007

Polèmica


A la Polonish s'ha comentat aquest matí l'aparició d'en Josep Lluís Carod-Rovira al programa 'Tengo 1 pregunta para usted' emès ahir a la nit a TVE, la seva. Si seguiu l'enllaç, no us perdeu els comentaris del personal un pèl més avall del video. Indignen, però fins a cert punt perquè ja hi estem acostumats.

Doncs bé, estava a punt de participar dels comentaris sobre l'afer que es debatia a la Polonish tot redactant (i encenent-me per moments) en resposta a una intervenció indignadíssima del Sr. Ò quan m'he adonat que més que respondre havia de caure un nou post. I heu-lo aquí.

A mi, en general i sobre la polèmica per excel·lència d'aquesta península tan Ibèrica, el que em fot més gràcia és com se’ls omple la boca amb la paraula España i com parlen d’España en èpoques com el descobriment d’Amèrica, per exemple, quan España ni tan sols existia, en tot cas existia la corona de Castella i Aragó, segons sempre m’han explicat, juntament a d'altres regnes. Si us fixeu amb la imatge del mapa entre sorprèn i fa riure que aparegui la corona aragonesa i no la catalano-aragonesa, no? 'Algún historiador en la sala?'. En tot cas, la configuració del que a nivell internacional es coneix com l'España actual, de fet, diria que no arriba ni als 300 anys.

I em trenco de riure quan el Rajoy i companyia parlen de la nación española. Crec que confonen el terme nació amb el terme país o estat, que per mi són sinònims a la pràctica. Una nació seria Castella, a tot estirar, Catalunya, Euskadi i Galícia... si m'apureu, històricament potser Navarra... la resta no crec que es puguin considerar una nació. És com si Anglaterra (nació) anés proclamant la nació anglesa incloent altres nacions perquè si, com els escocesos, gal·lesos, irlandesos, etc. El país o estat és Regne Unit, no Anglaterra, i dins del Regne Unit hi coexisteixen diferents nacions, jo ho entenc així, estic equivocat?

Una nació la conformen els habitants d’una determinada zona que se senten units per un ‘sentiment’ col·lectiu de pertinença, una consciència d’identitat compartida, no sé si m’explico. Un estat o un país no deixa de ser una manera administrativa d’organitzar-se, a grans trets, i o bé pot ‘acollir’ (fins i tot en contra de la seva voluntat) diferents nacions o bé pot coincidir en que estat-país i nació siguin tot en un. Dit d'una altra manera, en el terme nació hi intervenen qüestions diguem-ne 'emocionals' i al terme país i/o estat hi intervenen qüestions més 'objectives' i/o 'sòciopolítiques', no trobeu? Encara que és cert que per molta gent el sentit de pertinença a un país és tan o més fort que els que el senten envers una nació; potser es tractarà d'un d'aquests casos en que coincideixen país i nació?

Que quedi molt clar que parlo des de la ignorància tècnica (història, geografia política, lingüística etc.) i només expresso una opinió o teoria personal que, tot sigui dit, em permet afirmar que Catalunya és una nació, hehehehehehe. I em quedo tan ample (perdoneu els puristes).

12 Comments:

At dimecres, 17 d’octubre, 2007, Blogger Charlie said...

Se m'acumula la feina! Ja tinc dos yutubs a la llista d'espera, el d'en Monzó a Frankfurt (no Frankfurto, com dirien els d'ahir), i el d'en Carod.

 
At dimecres, 17 d’octubre, 2007, Blogger CARLES DAVI said...

Estem d´acord. Tu no saps les vegades que m´he discutit per això. I el que costa fer entendre a la gent (inclús d´aquí, però no catalanistes ni espanyolistes em sembla) aquest sentiment.
Sempre els dic el mateix: tinc un DNI espanyol, i si, tècnicament, o sobre els papers, o com li vulguis dir "sóc" espanyol. Però amb el que no em poden obligar és amb els meus sentiments (FALTARIA MÉS!!!), i aquests són els que són, amb papers o sense. Em sento català, de fet SÓC CATALÀ, i que em diguin el que vulguin!!

 
At dimecres, 17 d’octubre, 2007, Blogger Unknown said...

Charlie, doncs a visionar! :-p

Carles, més clar l'aigua. És com aquella gent que no accepta que la parella s'estimi més estar sola que amb ell (en el millor dels casos) i s'encaparren en que són 'l'home de la seva vida' malgrat que ella pensi rotundament el contrari. Falta d'humilitat, diria jo, i d'empatia per entendre allò que no comparteixes. Totalment d'acord.

 
At dimecres, 17 d’octubre, 2007, Blogger Mikel said...

a mi ahir en Carod em va agradar força.

 
At dimecres, 17 d’octubre, 2007, Anonymous Anònim said...

No puc estar més d'acord amb tu. Però ha arribat un punt que argumentar en aquest sentit em cansa. Sóc una persona amb qui es pot discutir; m'agrada aportar el meu punt de vista i defensar-lo, però mai tancant-me a acceptar el de l'altre. Però, en aquestes qüestions, quan he de defensar aquesta mena d'idees sempre m'he trobat amb murs al davant i ha arribat un punt que, mira, si ets tan imbècil que, encara que no les comparteixis, no ets ni tan sols capaç d'entendre unes idees, ja et poden donar pel sac. I això mateix és el que penso. Que els donin pel sac a tots! Apa! :-p

 
At dimecres, 24 d’octubre, 2007, Blogger Unknown said...

Completament d'acord. Sort que, de tant en tant, podem cridar i expressar el que sentim en mig de 12.000 persones, com per exemple diumenge a la tarda al St. Jordi. Llàstima que la majoria erem gent gran, això també decepciona una mica.

 
At dimecres, 24 d’octubre, 2007, Anonymous Anònim said...

Rosa Mª jo vaig estar a l'acte del Palau Sant Jordi i em considero jove, dona gust veure que no estem sols i que podem fer pinya, per sort encara som uns quants els que tenim el sentiment de ser català.

 
At dimecres, 24 d’octubre, 2007, Blogger Unknown said...

Òscar, tens tota la raó. A mi tb m'agrada defensar les meves idees i fins i tot a vegades sóc massa vehement i cohibeixo persones que no em coneixen, però em temo que els catalans, com que ens han donat tant pel sac, estem més acostumats a acceptar la discrepància i òbviament a viure en unes condicions socio-culturals força diferents a les que voldríem.

 
At dimecres, 24 d’octubre, 2007, Blogger Unknown said...

rosamaria, tens raó en la poca implicació pràctica en actes socials en la població de menys de 45 anys, som més apalancats que no pas éreu, no ho podem negar.

 
At dimecres, 24 d’octubre, 2007, Blogger Unknown said...

Ei anna! Et felicito per fer baixar la mitjana d'edat dels assistents al Palau l'altre dia. Crec que som molts més els que ens sentim catalans que no pas els que us mobilitzeu :-D

 
At diumenge, 04 de novembre, 2007, Blogger una lingüista said...

El problema és que la història ha insistit en la identificació una llengua/nació = un estat, i això no sempre és així, i per aquest matí tants Estats volen aniquilar nacions i llengües...

 
At dimecres, 28 de novembre, 2007, Blogger Unknown said...

Lingüista elitista! Un nick curiós i interessant (visita obligada tot seguit!). Gràcies per la visita, benvinguda.

Estem d'acord, són conceptes que no tenen perquè anar de la mà.

Fins una altra!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home