Els mestres i les vacances (dedicat al Ricard i la Ruti, al Jordi i la Laura i a la Montse, amb carinyo!)

A la colla, que a partir d’avui m’hi referiré com el col·leguisme, som 7 parelles d’amics. D’aquestes 14 persones, 5 es dediquen a la docència a l’escola privada concertada. Cada any, i en fa molts, a mesura que s’acosta l’estiu ressorgeix com au Fènix el mateix tema de conversa/polèmica amistosa, això si, i no és res més que les vacances escolars que fan els alumnes i de retruc, els mestres. És curiós que la conversa prengui força quan arriba el bon temps perquè de fet podria aparèixer perfectament en època nadalenca, o per Setmana Santa o poc abans de qualsevol dels ponts que hi ha al llarg de l’any, que els condemnats els fan tots!!!

Algun d’aquests bons amics, en Ricard, en un to pretesament seriós i sense poder aguantar-se el riure, ens ve a explicar cíclicament que a la pràctica treballa els mateixos dies que descansa al cap de l’any. Després, per acció de la senyoreta UNESCO (la Ruti), van apareixent els arguments a favor d’aquestes vacances XL; que si la docència implica molta pressió (rèplica: a la resta de feines no...), que treballar amb nens tot el dia desgasta molt (aquí no podem replicar), que si els claustres (la resta només coneixem els dels monestirs), les reunions d’avaluació (ja m’agradaria veure’ls a una reunió comercial!), les correccions de treballs/exàmens, les notes, etc. Totes les feines tenen el seu què, però el que em sembla objectiu és que de pressió segurament n’hi ha més a l’empresa privada (orientada únicament als resultats econòmics) i pel que fa a la seguretat laboral o a l’estabilitat en el lloc de treball, els mestres em temo que ens tornen a guanyar per golejada...

Després hi ha el tema aquest de les baixes per depressió... la docència consta com una de les ocupacions laborals que genera més estrès, com la medecina i altres; i entenc que en segons quins entorns, sobretot a segons quins instituts de segons quins barris o poblacions, agafar una depressió és el mínim que et pot passar si tens sang a les venes, només cal veure el bestiar que s’ha d’atendre i, en absència de la col·laboració dels pares (aquest és un tema per un altre post), educar. Quin marron! De tota manera, m’agradaria veure la incidència de la depressió separant les poblacions de mestres en mostres de d’escola pública i d’escola privada o concertada, perquè en això de les baixes per depressió hi ha unes picaresques que t’hi cagues, sobretot a la pública; típic cas de persona que agafa la baixa per depressió al setembre (com es pot estar deprimit després de 2 mesos de vacances!!!) i oh, sorpresa!, es reincorpora al juny... perquè si no ho fa, no cobra les vacancetes... mersecudes!, això si. La llàstima és que el pobre/a substitut/s que s’ha menjat el marron durant tot el curs es queda amb un pam de nas... i al carrer. C’est la vie!

Certament, la resta d’amics que treballem en altres entorns acceptem i entenem les explicacions de la desgràcia de ser mestre que ens arriben dels nostres amics any rere any, i de fet quan tornem inevitablement al tema sempre afegim a la paraula vacances (no sense una certa ironia) el qualificatiu de ‘merescudes!’. Però al cap i a la fi, el que compta és que quan té un amic té un tresor i llavors s’alegra sincerament i sense ironia que el seu amic tingui sort a la vida o, simplement, millors condicions laborals.

PD: La meva mare va ser mestra i les seves vacances ens van anar molt bé als fills, perquè així ens vam estalviar els casals d’estiu. Però si parleu amb ella us dirà que ella, de vacances, no en va fer mai perquè a casa érem (i seguim essent) 5 germans. Un altre tema, també, per un altre post!