05 de gener 2009

En record del pare, un cop més


En el darrer Punt Informatiu que publica mensualment l’Agrupament d’Esbarts Dansaires hi va aparèixer aquest escrit , que reprodueixo a sota, on el senyor Ricard Jové evocava la figura del meu pare en el desè aniversari de la seva mort.

HA FET DEU ANYS RAMON PRATS I DOMINGO, EN EL RECORD

Una emotiva esquela de la seva família al diari AVUl del dia 1 de desembre passat, ens recordava l'entranyable figura de Ramon Prats i Domingo. Aquell fidel company de tantes singladures a l'Obra del Ballet Popular i a l' Agrupament d'Esbarts Dansaires, ens va deixar ja fa deu anys, quan encara tenia tant de futur per a poder dedicar a la seva família, a la seva professió i a les seves il·lusions culturals i nacionals. A vegades la realitat de les coses resulta cruel. Molt cruel.

Jo hi penso sovint amb ell i en la seva tasca, hi penso amb una certa freqüència perquè vaig tenir oportunitat de poder-hi compartir moltes batalletes en la nostra dedicació personal a la dansa i, per extensió, a les nostres inquietuds nacionals, que les teníem, però francament no se m'havia acudit dedicar-li un record entranyable, que per altra part crec que és del tot merescut, perquè no tenia constància que escaigués el desè aniversari de la seva partença. El temps passa tan de pressa!

Va ser una malíssima notícia aquella de la seva mort, molt dolenta. La família va perdre un marit i un pare que havia sabut fer-se estimar; un pare molt capficat en els seus pensaments, preocupat per tots els seu s i pel país. Però la seva família era més gran, molt més gran, i ell n'era conscient. La seva família era també la gran família del seu Esbart Sant Martí i, per extensió, dels Esbarts de tot Catalunya; una gran família que va perdre en ell un dels seus puntals més conspicus. Una persona que es preocupava sincerament perquè les coses es fessin bé, perquè la tasca dels esbarts anés adquirint una qualitat que els permetés de presentar-se, a la plaça o en qualsevol escenari, amb dignitat i amb veracitat. Un home que hi posava il·lusió i compromís, que lluitava perquè la música, per exemple, els enregistraments especialment, quan no es podia emprar la cobla, tinguessin un mínim de qualitat.

Va ser una lluita noble i cordial, un no desmaiar mai en l’intent. EI recordo en les reunions que teníem per a parlar d' aquests temes, en les quals jo sovint hi feia d' espectador, perquè eren aspectes tècnics i formals que s'escapaven dels meus pobres coneixements artístics, però ell els dominava i els entenia tots, des del gest, passant pel punteig i, especialment, la roba, el vestuari escaient per a cada dansa, dels quals en alguna oportunitat en feia el disseny. A vegades, per a expressar el seu punt de vista sobre una determinada figura d'un ball, recordo que s'aixecava de la cadira i puntejava amb els peus i feia anar els braços d'una determinada manera, que expressava amb convenciment allò que proposava verbalment. Li agradava parlar; i a mi m'admirava quan els sentia parlar a ell, a l' Antoni Serra, en Joaquim Vila, en Joaquim Navarro, en Leandre Ferrando... entre altres, és clar, algunes vegades molt ardidament, i em complaïa la passió que posava defensant les seves conviccions.

Agraeixo a Rosamaria, la seva vídua i a tota la família, que amb el seu record m'hagin donat l'oportunitat de retre-li aquest senzill homenatge a través del PUNT INFORMATIU. En Prats, com li dèiem, era una baula singular en la nostra cadena que en trencar-se no va ser possible substituir-la. És ciar que el nostre món ha seguit girant, gracies a Déu, però ens falta ell, perquè era una persona molt entesa, estimada i admirada que tenia un evident predicament en el món dels Esbarts, que ara em plau evocar especialment, amb tota l'enyorança del record.

Ricard Jové i Hortoneda, Barcelona, a 2 de desembre de 2008

Senyor Jové, gràcies per recordar-vos-en! Nosaltres també el trobem a faltar!

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home