02 de desembre 2010

Un altre 5 a 0


Han passat 16 anys i la meva generació, els que l’any 94 superàvem per poc la vintena i per tant avui ja freguem la quarantena, ja hem viscut un segon 5 a 0 al Madrid al Camp Nou. Visca.

Aquesta vegada la victòria ha estat la més clara, transparent i indiscutible que recordo. Per què? Perquè el Barça ha estat immensament superior durant pràcticament els 90’. Només en els 7 o 8 darrers minuts de la primera part, quan ja guanyàvem per 2 a 0, el Madrid ha apretat una miqueta el Barça. Aquest cop, veient la intensitat i l’actitud dels jugadors, m’ha fet la sensació que més que mai tenien moltes ganes de posar el Madrid on li correspon, per joc i per actituds poc esportives (declaracions fora de to de Mourinho i CR7 permanents). Es va veure clarament en el moment que CR7 empenta Guardiola (que es podia haver estalviat el numeret d’engegar la pilota lluny de Cristiano, també); tots els jugadors inclòs Valdés que es creua mig camp, se’n van cap allà esperitats a defensar el seu líder.

D’aquesta victòria se’n poden fer diverses lectures, a mi l’aspecte que em crida més l’atenció de tot plegat és que el Barça porta 5 partits seguits guanyant el Madrid, dada que es produeix per primera vegada a la història, 2 vegades al Bernabéu i 3 al Camp Nou amb un balanç de gols de 16 a favor i 2 en contra. 16 gols a favor vol dir que de mitjana n’hi fem 3 per partit, una autèntica animalada.

Amb totes aquestes dades flotant, el que em sorprèn més és que a l’entorn del Madrid (sobretot als mitjans de comunicació filomadridistes), en comptes de fer autocrítica, durant aquestes 2 temporades i mitja s’han centrat en campanyes de desprestigi al Barça posant en dubte la legitimitat dels seus triomfs acusant els rivals de no donar-ho tot, els àrbitres d’afavorir-nos (villaratos), al Barça de tenir por al Madrid (canguelos); minimitzant la vàlua de Messi comparant-lo negativament amb Robben, CR7, etc.

Només aflora una miqueeeeta d’autocrítica després de les derrotes amb el Barça, les més contundents, o després dels daltabaixos a Europa (recordeu el famós ‘los vamos a chorrear’?), però normalment es transformen en campanyes contra l’entrenador o tímidament contra els dirigents. No veig per enlloc una reflexió seriosa sobre la política de fitxatges, la manca de jugadors del planter, l’estil de joc, les línies mestres d’un projecte, etc.

1 Comments:

At divendres, 03 de desembre, 2010, Blogger xavier said...

És un simple problema de criteris, de concepció de l'esport. I ja ens va bé, mentre tot sigui a cop de talonari estaran caent en el mateix parany que nosaltres en altres temps.

 

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home