Pluja fina (gràcies Jotafelius!)

Article publicat al diari AVUI el passat 27 de novembre. El signa en Xavier Bosch, cap de programes de RAC 1 i director-conductor de “El món a RAC 1”, a més de col·laborador setmanal al Mundo Deportivo.


"Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del "catalanisme de cap de setmana" al "catalanisme de pluja fina"? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?

Què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixatant el tarannà a marxes forçades?

Què va voler dir Carod-Rovira quan va afirmar que "el catalanisme d'aquest govern no serà de cap de setmana sinó de pluja fina, un catalanisme de la quotidianitat i de construcció diària"? Em pregunto com és el catalanisme de cap de setmana. És etiquetar en castellà però posar-te l'adhesiu del CAT al 4x4 per pujar a la Cerdanya? És no anar a missa però ser pregonament montserratians? És no agradar-te el futbol però voler que guanyi el Barça? És penjar la senyera l'Onze de Setembre i treure-la el dotze a trenc d'alba no fos cas que el veïnat pensés que som massa radicals? És escoltar El complot dels oients del Xavier Solà? És, potser, portar el ritme de la Santa Espina amb el peu? No ho entenc.

Però, i el catalanisme de pluja fina? Voleu dir que quallarà? Voleu dir que n'hi haurà prou per frenar les insídies de la COPE, per aturar el corró de la Brunete mediàtica, les atzagaiades d'Acebes i les provocacions dels Ciutadans? Segur que el que cal, ara, és un catalanisme de molt més pa que formatge, si a sobre és descremat? Pels aires que bufen de les Espanyes, per tenir cada vegada més televisions que emeten en castellà, per l'allau d'immigració que malda per integrar-se però que no els cal aprendre el català, si ara rebaixem el to, si en aquesta bugada hi perdem tants llençols, malament rai.

Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs. Al capdavall, potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada."