...And the winner is...

Bé, ahir vam tornar a anar al ginecòleg, aquest cop a l’Hospital General de Catalunya, que és on hem decidit que tindrem el pesoleque. Havíem pensat en Barcelona, però vivint a Sabadell ens queda més a prop i a més, cada cop em sembla més complicat entrar i sortir en cotxe de Barcelona... No fa pas massa vaig trigar una hora per anar de Barcelona a Sabadell i una altra per anar de Sabadell a la Monumental que, com aquell que diu, està ben bé a l’entrada de Barcelona per la Gran Via. Ja fa temps que vinc dient que Barcelona és una merda. N’hauré de fer un post, d’això.

En tot cas el que ens ocupa, la visita d’ahir. Ens n’han parlat molt bé de l’Hospital General i la veritat és que el ginecòleg que ens va atendre, essent seriot, va estar prou correcte. Ens va explicar alguna anècdota que Déu n’hi do, com la d’un paio que tenint la dona a punt de parir a l’hospital el van engegar a buscar no se què i al tiu, ‘ni corto ni perezoso’, no se li acut res més que anar-se’n a veure el Barça-Madrid... juasjuasjuasjuas! Quin element! Jo sóc molt culé i futbolero, però tant (que ningú s’espanti!) no.

Però, “hablando de ramas”, centrem-nos en la visita! Finalment, després de prendre la tensió i del control del pes, va arribar l’esperadíssima ecografia. El pesoleque, com l’hem anomenat fins ara, no tenia ganes de ser observat. Fins ara, quan l’havíem vist estava panxa enlaire però ahir semblava estar de boca terrosa però com si anés a fer una tombarella (un capgirell, que en diuen a l’Empordà) i va costar una mica poder-lo veure bé. Al cap d’una estoneta el ginecòleg va i diu “Voleu saber-ne el sexe???” i li contestem “Si!” i diu “Bé, doncs és... un nen, això són els testicles i això el penis”, aclariment que era absolutament necessari perquè si ens hagués dit “..això és el pàncrees i això l’aorta...”, jo m’ho hagués cregut “a pies juntillas”. Digueu-me curt de vista (tu no, Charlie, que ens coneixem!)

En aquell moment se’m va escapar un “bien!”perquè em feia més il·lusió que fos nen que nena, però després vaig pensar que el “bien!”, admeto que un pèl improcedent en la forma, si hagués estat nena també hauria estat vàlid. L’important, com sempre, és que tot va bé i que la Mireia està perfecta, como no!!

En fi, misteri desvetllat, incògnita resolta, sorpresa anunciada!!! Ara vindrà el pitjor, la guerra dels noms... :-D