Les dones i el futbol

Em decideixo a escriure aquest post que parteix d’una inquietud que tinc de fa temps i que ara mateix ja se que em suposarà crítiques despietades i se m’acusarà de masclista i bla,bla,bla, però és el que penso.

A veure, vagi per endavant que m’agrada molt el futbol, molt. Hi jugo des dels 6 anys i passo de la trentena, i n’he vist força, per bé que no tant com molts freaks que em consta que s’arriben a empassar un Sant Andreu-Gavà de 2na B, per exemple, un dissabte a les 4 de la tarda. La meva afició al futbol em porta a ser consumidor habitual d’esports als mitjans d’informació en general. Doncs bé, en els darrers anys hi ha hagut un augment de presència femenina a nivell professional en l’entorn de futbol amb un resultat, francament, molt lamentable. D’entrada, aplaudeixo la presència femenina, però no pel sol fet de pertànyer a aquest gènere, que em temo que és exactament el que succeeix. M’indigna d’una manera bàrbara. Així d’entrada em venen al cap 3 noms de professionals de la informació que conec per les seves intervencions; Cristina Cubero, Ruth Vilà (o Vilar) i Pilar Calvo. L’ordre amb el que les anomeno no és casual, és de més a menys lamentables, en la meva opinió.

La Cristina Cubero (a la foto, al mig com el dijous) col·labora amb el Mundo Deportivo (ara mateix és enviada especial al Japó, ja té collons la cosa), amb RAC1 i apareix (o apareixia) al programa “El Rondo” de la 2 en català (???). No li he sentit ni llegit MAI, i mira que m’he empassat el Rondo de vegades i llegeixo gairebé cada dia el Mundo Deportivo, un sol comentari tècnic o tàctic relacionat amb el futbol, que és l’especialitat en la que es guanya, i suposo que més que bé, la vida. MAI DE LA VIDA! Es limita a fer periodisme rosa però centrat en el món del futbol, concretament en el del Barça i en el de la selecció brasilera, ahí es nada!! Que si el Ronaldinho amunt que si el Patrick (referint-se a algú a qui tothom anomena Kluivert) avall, tot en un to de marujeo que em sulfura. Ho sento, però no puc amb ella, no em puc imaginar de cap de les maneres quins mèrits ha fet per estar professionalment on està.

La Ruth Vilà (o Vilar) em fa ràbia bàsicament per 3 raons. La primera és també que MAI li he sentit una aportació ni tècnica ni tàctica sobre el joc que presencia cada setmana gratuïtament, ja que forma part de l’equip de Futbol a Catalunya Ràdio que capitaneja en Puyal. La segona cosa que em fa ràbia es que fot uns galls que ni en Guardiola. I la tercera, és que “piloteja” en Puyal d’una manera descaradíssima afegint-se sense cap vergonya per sistema a les opinions del mestre. La resta de col·laboradors van dissentint d’en Puyal de tant en tant, que trobo que és molt saludable. L’exemple més clar d’això és que en Puyal té el defecte de pronunciar expressament les z castellanes com s, per exemple, Sanches, Lopes, etc., cosa que m’indigna perquè després et pronuncia fantàsticament Kaíf (per Kíev) o “Dàfits” pel jugador Edgar Davids. Doncs la morteta de la Ruth fa exactament el m-a-t-e-i-x. Aaaaaargh!

I la Pilar Calvo no me’n fa tanta perquè ha actuat més de presentadora o d’entrevistadora que no pas d’experta, comentarista o tertuliana; però quan la van posar al capdavant del Gol a Gol fallava més que una escopeta de fira...

Conclusió; dones? Si, i tant! Però que sàpiguen de que parlen, collons! Mira la Terribas, sense anar més lluny o la Garcia Melero, que et cauran millor o pitjor però almenys em semblen bones professionals en el seu camp! A veure quan veiem una dona comentant que aquest o aquell equip defensa a l’home, canvia el seu habitual 3-4-3 per un 5-4-1, o aquell jugador ha fet una falta tàctica o el seu fort són els desplaçaments llargs de pilota, per exemple!!! Que no és tan difícil, home!!!