26 de gener 2015

Un record pels avis

Sovint quan dormo poc normalment passo el dia com accelerat, espitós. I a vegades també hipersensible. Aquesta hipersensibilitat fa que m’emocioni més fàcilment escoltant una cançó, per exemple, o veient una pel·lícula o en situacions quotidianes que em passarien desapercebudes en un altre moment o estat emocional.

Però avui m’he emocionat amb el teu record, avi. I el teu record m’ha vingut arrel d’un whatsapp que m’ha enviat la mare. Es veu que ha sentit per la ràdio que el Marc Coma, guanyador del Dakar en motos, mentre competeix o entrena o quan sigui (no ho he acabat d’entendre...), escolta els Dire Straits. Com que sap (qui no, que bé em conegui?) que en sóc un més que entusiasta seguidor, m’ha enviat aquest missatge a títol curiós... i això ho ha heretat de tu, avi.

Immediatament he recordat i explicat als meus companys de feina com tu quan llegies el diari cada dia ho feies amb unes tisores a la mà. I per què? Doncs perquè retallaves tot article, columna d’opinió, notícia, etc., que sabies que interessaria a qualsevol de nosaltres, que entre fills, néts, gendres, etc,  érem una bona colla. Però tu sabies i recordaves quins interessos, aficions, estudis, etc., teníem cadascun de nosaltres i així que ensopegaves alguna informació relacionada amb qualsevol d’aquells temes la retallaves i la guardaves fins que et trobaves amb l’afortunat... conservo tots els retalls de diari que em vas donar en tantes i tantes ocasions...

D’aquesta particularitat teva he passat a recordar-ne moltes d’altres, com per exemple el que passava cada dissabte al matí que jo arribava de Barcelona per anar a treballar al Museu, aquells caps de setmana d’hivern. Jo arribava sobre les 8 del matí a Figueres i de camí a casa ja comprava el pa de l’entrepà del dinar que tu em feies mentre jo esmorzava. Quan senties que pujava l’escala (estaves atent) i abans que jo obrís la porta amb les claus l’obries tu, amb pijama, bata i sabatilles i tot esperrucat i em deixaves anar, en castellà : “El viajero!” Cada vegada, cada vegada, cada vegada. Això al Xavi encara ara li fa molta gràcia i m’ho diu a vegades quan ens trobem.

També recordo la barreja (Fanta de llimona amb trina de taronja) que ens feies per beure amb l’entrepà de pernil, experiments propis de la curiositat innata i d’aquella saviesa que t’havia donat la formació de mestre i aquelles ganes de saber i experimentar amb qualsevol cosa.
Tinc una imatge molt divertida i que explico sovint. Una vegada anàvem caminant cap al Museu, jo ja hi treballava, així que tu superaves els 80 tranquil·lament. Compartíem camí perquè tu anaves a la botiga aquella a qui portaves la comptabilitat de manera altruista. Recordo com em vas anar explicant l’origen dels noms dels diferents carrers que agafàvem en el nostre trajecte i com, a pas més que lleuger i en pujada, passant per davant del Cafetó, no et faltava l’aire mentre parlaves... espectacular! I és que els Trèmols esteu fets d’una altra pasta... molts dels vostres germans heu estat nonagenaris, actualment encara en viu un de centenari, el tiu Toni... i fresc com una rosa. La genètica ha estat generosa amb vosaltres, certament.

Recordo també quan érem petits i veníem a Figueres... quan pujàvem l’escala la mare sempre ens deia “sobretot, aneu a fer un petó a l’àvia!” I ho deia pq nosaltres només teníem ulls per l’avi.! Avi, avi!!!! I corríem a abraçar-te! I llavors l’àvia tenia com ‘gelos’ d’aquella devoció que teníem els néts per tu... però aquella devoció naixia del teu carisma, de com te’ns guanyaves amb les curiositats que sabies transmetre’ns... d’on venia una paraula, un nom de carrer, el títol d’un llibre.... Cap de quers (cap de pedres) = Cadaqués. Quer albs (pedres blanques) = Queralbs ... de la mateixa manera que l’àvia ens va transmetre tantes i tantes frases fetes (“Genio y figura hasta la sepultura! Ja la sabies aquesta??? I tant àvia, me l’has dit més de 1000 vegades...”). Arribàvem i ens agafaves tu sol a tots i ens duies a l’estació a veure els trens, ja veus tu, veure passar els trens! I per nosaltres era una autèntica aventura! Perquè ens ho feies viure així, com alguna cosa excepcional, i això mateix a dia d’avui la mare, com a àvia, també ho sap fer amb els seus néts.

Parlant d’aventura, avui pels nostres fills el que queda del bosc de sota casa a Llançà segueix essent “el caminito de la aventura” tal i com tu el vas batejar quan érem petits... recordo com te’ns enduies a tots pel bosc i ens ho feies viure com si fóssim a la selva amazònica... i ens explicaves cada planta, cada arbre, com es deien amb el nom llatí, etc. I com a la platja, superats els 80 àmpliament, encara et llençaves de cap a l’aigua des de la roca. L’àvia era el cervell i tu les cames. Un gran binomi. Un gran exemple.

Uns avis que compren un apartament a Llançà pràcticament “només” perquè els seus néts de Barcelona no hagin de passar l’estiu allà (els de Girona tenien Platja d’Aro i els de Figueres, Roses), uns avis que van haver de fer de pares quan els seus néts de Girona van quedar orfes de pare als 4 i 6 anys respectivament, uns avis que eren “joves”, amb els que es podia parlar de qualsevol tema (actualitat, història, política, emocions...), uns avis que es van estimar tota la vida, un exemple també que l’amor veritable existeix i és possible.

Us trobo a faltar i us recordo somrient.

Diuen que mentre algú et recorda no mors del tot.
Vosaltres viviu en mi.

4 Comments:

At dilluns, 26 de gener, 2015, Blogger Joanet said...

Quanta raó ! Potser hauriem de tindre avis quan naltrus ho fossim, pot ser així els podriem arribar a estimar com segur que ho mereixien... (Ho seguirem debaten a la Llar de Jubilats Sant Jordi) ;)

 
At dimarts, 27 de gener, 2015, Blogger creampurple said...

preciós Guillem!
quin plaer de llegir-te!
m'has emocionat molt!
petons entramuntanats!!!

 
At dimarts, 27 de gener, 2015, Blogger Guillem Prats said...

Ei Joan, gràcies per comentar! Certament, si haguéssim estat conscients de com els alegràvem la vida hauríem passat més estones amb ells. Ho debatrem, de ben segur! A la llar de jubilats Sant Jordi, o a la de Sant Ximo! ;)

 
At dimarts, 27 de gener, 2015, Blogger Guillem Prats said...

Carme!
Moltes gràcies pel teu comentari, el plaer és meu!
Cada cop em sento més proper a l'Empordà... gràcies per ser-hi!
A veure si lliguem un sopar remember, no? :D

 

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home