Notícies fresques

Bé, per fi avui hem tornat a anar al metge per fer la segona ecografia. Recordeu que la que vaig penjar l’altre dia datava del dia 22 de setembre!!! Aquest cop hem anat a la Seguretat Social. Avui ja hem pogut veure les manetes i els peuets (per què fem servir diminutius??? Quina cursilada!), el cap, l’estómac, el cor bategant (increïble!), etc.

L’anècdota ha vingut en el moment que la doctora, quan ja duia una bona estona maniobrant sense haver-nos dit res (jo ja em començava a impacientar...) i segurament se n’ha adonat, va i diu “Bé, estigueu tranquils que el nen està perfecte...”. I jo que no m’ho penso i entre esverat i eufòric li engego: “Així és un nen?!?!?!?!?!?!” I em diu: “No, home, no; encara és massa d’hora per veure-ho...”. Imagineu-vos el fart de riure de la doctora i de la Mireia, i jo amb una cara de pardillo que feia por, jejejejejejeje!!!

Vinga, tu, primícies!! La doctora s’hi ha estat una bona estona perquè no hi havia manera que el pesoleque s’hi posés prou bé per veure el plec nucal. Al final ho ha aconseguit i ens ha confirmat que el tal plec nucal està perfectament. El tema del plec nucal, pel que he llegit, és important per descartar anomalies, encara que la ciència en general es basa en l’estadística...

Divendres vinent tenim visita amb la llevadora a la qual durem la informació que hem obtingut avui i a veure què ens explica. I divendres següent, dia 10, tornem a veure el pesoleque, aquest cop per la mútua. I anar fent i passant setmanes!!! És acollonant com passa el temps!

Ha estat divertit perquè el pesoleque es mou més que els preus. És inquiet, això segur. No para. Si quan neix és igual, anem arreglats! Amb aquest (gran) argument del moviment, quan hem sortit he aprofitat per insistir mig en broma a la Mireia que ve un nen, ja que sempre a casa se m’ha dit que de petit no m’estava mai quiet i recordo el pare explicant que al parvulari hi va haver celebració especial el dia que vaig posar un genoll a la cadira! No cal dir que, com moltes altres anècdotes explicades pel pare, la història estava (segur) convenientment exagerada... Però que he estat molt mogut és veritat, de fet sóc d’aquells que assegut al sofà o a la cadira ara mateix mentre escric, faig anar els genolls de fora a dintre repetidament i sense parar. I no suporto haver-me d’esperar ni fer cues tot i que darrerament m’ho agafo d’una altra manera. Però allò de cues a l’autopista, o cues per pagar al súper, o cues per comprar una entrada per un concert... brrrrrrrrrrrrr! Em poso a parir!

El que passa és que després m’he mirat la Mireia i he recordat les batallites explicades per la seva família... i m’he adonat de seguida que el fet que el pesoleque es mogui no garanteix res, evidentment. Quina una, la Mireia! :-D Per tant, de moment seguim empatats i encaparrats cadascú amb el que sent, intueix, imagina o avança... és a dir, amb res!!! Però el que és més important, tot està perfecte! Seguiremos informando! :-D