Dia 3, de MAE HONG SON a CHANG MAI

Finalment, després dels bramuls eixordadors de l’animal que teníem sota el collons de bungalow, ha arribat el dia i amb ell la claror. En Jazz ens ha recollit a les 9.30, després d’esmorzar al menjador de Can Dragó, perquè no havíem vist mai tants dragonets junts, d’aquells que també tenim a Catalunya.

Avui l’excursió ha començat acostant-nos a la ciutat a visitar el mercat. Molt guapo, i molt semblant en concepte als mercats municipals que tenim a casa nostra. Molta varietat de verdures i sobretot de fruites. També, pels més agosarats, varietat de cucs fregits per menjar. Como que no!

Després de comprar algunes cosetes al mercat (elefants de teca) ens hem dirigit cap un dels 3 poblats de dones girafa que hi ha a Thailàndia. 40 minuts de cotxe a 60 km/h per camins de muntanya fins que hem arribat al poblat. Espectacular. Entre l’entorn de vegetació tot i estar al final de l’estació seca i la diferència cultural que sempre xoca, hem flipat en colors. A més, hem tingut la santa sort d’enxampar la cel·lebració del seu any nou i hem pogut ser testimonis d’excepció d’alguns rituals en forma de dansa que els homes fan al voltant d’un poste força alt amb una mena com de pagodeta mini amb ofrenes. Duien uns tambors que feien sonar a ritme lent mentre donaven voltes al poste en rotllana i, de tant en tant, deixaven anar un crit tots plegats que sorprenia força perquè era de tant en tant que seria fàcil descomptar-se de compàs, juasjuasjuasjuas!!!

Després hem donat una volta pel poblat saludant moltes dona girafa i comprant algunes cosetes. Al mercat de Mae Hong Son hem comprat llaminadures pels nens. No cal dir que han volat! La tradició diu que només són dona girafa aquelles nenes nascudes els dimecres de lluna plena. Els posen aquests collars al coll i a les cames per obtenir colls llargs i cames llargues perquè els homes ho consideren atractiu. Tant, que actualment les nenes que ho volen també porten els collars, encara que no hagin nascut ni en dimecres ni en lluna plena. Total, la tradició autèntica es va perdent. Aquesta tribu, que es diu Karen, és originària de Birmània i els habitants del poblat en realitat són refugiats, per baixar a Mae Hong Son necessiten visat. Sobreviuen de vendre l’artesania als turistes tot i que el poblat que hem visitat és el menys freqüentat perquè el guia ens explicava que així és més autèntic i original. El poblat té 28 anys només i la tribu en fa 80 que està refugiada en 3 poblats a Thailàndia.

Són molt amables, tímides relativament, rialleres, simpàtiques i no els importa que et facis fotografies amb elles. Algunes d’elles, sorprenentment, xapurregen paraules en castellà i fins i tot una de joveneta, la més maca del poblat ens ha acomiadat amb un “adéu siau!”. Per flipar! A més del seu nom karení, se’n posen d’altres pels turistes. Nosaltres hem saludat una Maite, una Maria José i una Cristina. Tal i com ho llegiu. I encara més sorprenent, hi ha una part de la tribu que tenen les orelles llarguíssimes que són catòlics! Hem visitat l’església, feta de fusta i bambú.
El més emprenyador ha estat haver-se d’empassar un cony de póster del putu Real Madriz a la paret externa d’una de les cases. Serà que de merda n’hi ha a tot arreu! :-)

Finalment, hem tornat a la ciutat a dinar i després cap a l'hotel a descansar un parell d'hores fins que a les 4 d la tarda el conductor ens ha recollit i ens ha deixat a l'aeroport on ens hem acomiadat d'en Jazz, prèvia foto amb ell i intercanvi d'adreça d'e-mail.

A les 17 hores ens hem enlairat i en 25' ja érem a Chang Mai, on avui dormirem i demà ja volarem a Bangkok per enllaçar cap a l'illa de Koh Samui. A veure si allà ens podem connectar i continuar explicant-vos l'aventura! Serà fins llavors, que diu en Tomàs Molina!