En Knopfler i la nostàlgia

Bé, després de 2 mesos llargs sense escriure res han passat moltes coses. Tenim nou Estatut, el Barça és campió de Lliga, he vist el Knopfler en directe 2 vegades i tinc jornada intensiva; no necessàriament per aquest ordre. Així que l'excusa de manca de temps per postejar, si abans ja era ridícula, ara encara ho seria més. Total, que dels grans esdeveniments que comentava, el que em sembla més dolç per l'aterratge de nou al bloc és el d'haver vist el Knopfler 2 vegades en directe.

La primera va ser a Dublin, el passat 10 de juny. Hi vam anar amb la Mireia acompanyats del Carles i la Deborah. Hi vam anar perquè semblava que no passaria per Barcelona, no sóc tan freak. El que va passar és que quan ja ho teníem lligat es va anunciar el concert de Barcelona (13 de juny) i si ve a Barcelona, jo hi vaig. Potser si que sóc més freak que no em pensava. El Knopfler és un d'aquells casos de músics que ho han estat tot i potser els ha agradat menys del que es somniaven quan les passaven putes per triomfar. Dire Straits, en paraules seves, s'havia convertit en un camió embalat al que li fallaven els frens, per tant, se li escapava de les mans la repercussió mundial, l'exigència, les gires maratonianes, etc., i l'home es va ratllar i va tancar la paradeta. Bé, tancar ben bé no perquè ell va seguir en la música, però fent el que realment li agrada que precisament és el que no agrada als fans. Equació complicada. Si no agrada als fans, no vegis als que no ho són.

Però quan portes 20 anys seguint-lo l'arribes a estimar com si fos un germà gran (amb el que et portes bé, és clar) o un amic de tota la vida. I el tiu treu disc, ve de gira i tu hi vas, com sempre. L'admiració és tan gran que, tot i ser crític, hi vaig, encara que sigui amb les expectatives per terra, i llavors és quan surts del concert content i satisfet. Perquè l'has tingut a prop, perquè ha tornat a fer sonar la guitarra com ell sap i perquè la seva música et recorda la majoria d'etapes de la teva vida. Com comentàvem amb alguns companys de freakisme, podem situar amb només uns instants de moltes de les seves melodies, moments inolvidables de les nostres vides que recordem en positiu. I és que en el fons, tots som uns nostàlgics patològics. Vull dir que recordem amb nostàlgia fins i tot temps que no voldríem que tornessin perquè els que vivim ara ens estan, francament, molt i molt bé.