Les Festes de Nadal

Uf! Gairebé arribo a les 2 setmanes sense cap post... Guillem, dimissió! No me l'accepto, o sigui que a escriure s'ha dit.

He estat liat aquests dies. La Mireia en va fer 30 dimecres passat i li vaig/vam organitzar un sopar sorpresa el dia 23. Vam ser 31 persones, que en aquestes dates té el seu mèrit! Va ser tot un èxit. Gràcies als que vau venir i als que us va saber greu no poder fer-ho!!

La veritat és que aquest any hem empalmat el 30è aniversari de la Mireia amb els sopars d'empres, els àpats de Nadal amunt i avall i Déu n'hi do.

De tota manera, a mi les Festes no em desagraden. M'agrada trobar-me amb les famílies i compartir aquests àpats que normalment van acompanyats de bon humor i riures. M'agrada seguir la pista als meus nebots i als fills dels meus cosins, m'agrada veure la meva àvia amb 93 anys i el cap clar, m'agrada que ens agradi trobar-nos, que no estiguem barallats i que les abraçades siguin sinceres, m'agrada la il·lusió dels nens, m'agraden les campanyes solidàries de recollida de joguines i menjar, m'agrada ser conscient de la sort que tinc i de la que podria no tenir; en definitiva, m'agrada valorar les petites coses i els petits moments que, per mi, són el més gran.

El que no m'agrada és el bombardeig publicitari sensibler, no m'agrada el consumisme exagerat, no m'agrada clavar cops de colze al del costat per poder comprar, no m'agrada que fer feliç els que estimes acabi per passar a través del què regales, no m'agraden les aglomeracions en general, no m'agraden els "Bon Any" o "Bon Nadal" protocolaris, no m'agraden els dinars o sopars d'empresa, no m'agrada que els bons sentiments durin el que dura l'estoc de la "joguina de l'any", no m'agrada que es colgui literalment de regals els nens, no m'agrada Papa Noel... Hi ha tantes coses que no m'agraden...

Que el proper any us sigui exitós! ;-)

Sobre el Barça (i el Chelsea)

Als culés ens ha tocat el Chelsea a l'eliminatòria de vuitens de final de la Champions League d'enguany. Fins aquí la frase no passaria de titular simple, d'obvietat manifesta per qualsevol que estigui mínimament informat de l'actualitat esportiva.

M'ha fet gràcia les diferents postures dels afeccionats culés davant la possibilitat que toqués el Chelsea abans del sorteig i un cop el tema ha esdevingut realitat. Hi ha hagut qui "volia" el Chelsea i qui no el volia veure fins la final, i si no hi havia més remei. 2 postures totalment diferents. Com que m'identifico més amb la primera, ara agafo i critico la segona.

Ara que els culés podem tornar a estar orgullosos de l'equip, ara que s'acaba de batre un rècord que feia 50 anys que estava vigent, ara que tenim els millors jugadors, si més no, en tenim molts dels més valorats a nivell mundial, ara que tornem a jugar un futbol que fins i tot als camps contraris es reconeix...; de què o de qui hem de tenir por??? I a sant de què??? No voldria que s'interpretés en les meves paraules un excés de triomfalisme o d'eufòria, ni molt menys, ni de falta de respecte pel rival (que em sembla francamentun rival temible), però també em sembla important destacar que ens trobem davant d'un dels millors Barça de la història. I està bé ser-ne conscient i valorar-ho, home! En general tinc la impressió que l'afeccionat culé, soci o no soci, és "genèticament" pessimista i depressiu. Quan les coses van bé, en comptes de gaudir-ne, el que fa és gastar el temps pensant en quan s'acabarà la ratxa i tornaran mals temps i llavors deixarà anar aquella frase tan cèl·lebre de "...ja t'ho deia jo, ja es veia a venir..." Un pèl malaltissa, la postura, no trobeu?

En realitat, em sembla que aquestes actituds són força representatives del poble català, tan acostumat a rebre pals i seguir com si res, que no es pot arribar a creure que la felicitat existeixi...I molt menys que pugui mantenir-se constant! No és que pretengui barrejar futbol amb política ni res semblant, eh? Simplement penso que els estereotips que existeixen per definir els pobles, en molts casos són força certs. I els catalans, i els culés com a subconjunt, som força derrotistes, victimistes, porucs i espantadissos.

Jo penso que actualment a Europa qui fa més por és el Barça. I més jugant la tornada al Camp Nou, on ja l'any passat els "grans" d'Europa (Milan i Chelsea) es van tancar a defensar com si fossin un equip espanyol de mitja taula. El Barça és un tros d'equip que porta 2 anys jugant junt, que ja ha guanyat una lliga i que porta camí de guanyar molts més títols. Per qualitat, per conjunció, per joc, per tècnica, per recursos, per plantilla...i per entrenador! Que sembla que ningú se'n recordi, del "bo" de Rijkaard, que diria en Lluís Canut.

Confiem-hi, doncs! Ànims! I després del Chelsea, vull el Madrid!!! Aquest any és el moment de tornar-los a aquests 2 equips les darreres eliminacions de la Champions!!!

Publicitat i Nadal

La publicitat en si em sembla un fenomen francament curiós i digne d’una crítica seriosa i profunda. Sovint m’aturo i em pregunto si m’afecta a mi, la publicitat. Em demano si consumeixo els productes que un dia si i l’altre també veig a la televisió, als diaris, als cartells del carrer o sento per la ràdio. I m’agrada respondre’m a mi mateix i dir “No, jo tinc criteri i consumeixo el que necessito i no el que m’endinyen”. Però no és veritat. Ja sigui de manera conscient o subliminal acabem consumint coses que no necessitem o que no utilitzarem i, a més a més, triem aquell o aquell altre enduts per criteris que no són propis. Al capdavall, si això no fos així la publicitat hauria deixat d’existir per falta de rendibilitat, és clar.

Però per Nadal el tema publicitari agafa un caire desproporcionat i esdevé una allau imparable, ineludible i implacable. Evidentment, als fabricants i distribuïdors la nostra felicitat i el nostre benestar els importa més aviat gens; l’únic que mou el món són els diners i ells no són cap excepció. Associen els seus productes a l’èxit, al poder, a l’amor, etc. En definitiva i en general, associen el que ens volen encolomar a emocions. Fixeu-vos fins a quin punt els sentiments o l’estat d’ànim ens afecten en termes econòmics!! De fet, ja es diu que quan un està “deprimit” res millor que anar de compres... Francament, lamentable però també molt cert, perquè això de tenir, de posseir coses ens agrada a la majoria.

Ara bé, el que ja és el “súmmum” és el que vaig veure fa uns dies a la televisió. Anunciaven el dia i l’hora en que es veuria per primer cop l’anunci nadalenc de Freixenet. Increïble. Em vaig quedar perplex. O sigui, que no n’hi ha prou d’interrompre la pel·li, la sèrie, el programa o el que estiguis veient cada 20 minuts pràcticament, que a sobre van i t’anuncien que dijous vinent a les 22h t’anunciaran un cava!!! No ho trobeu espaterrant??? A mi em sembla que el col·lectiu humà en general, i el que s’entén per societat occidental en particular, arriba a uns nivells d’estupidesa inimaginables. Realment hi ha gent que espera amb delit i impaciència veure l’anunci nadalenc de Freixenet, de Codorniu o del que sigui??? Només així m’explico que anunciïn el dia i l’hora que s’emetrà un anunci perquè aquest ramat de xais no s’ho perdi i, si no és a casa, pugui programar el video o el gravador de dvd , si n’és capaç, que aquesta n’és una altra...On anirem a parar??? Si, home, i què més???? L

L'incompetent i la incompetència

Bon dia amics! Avui m’agradaria parlar-vos de l’incompetent laboral, aquest exemplar sempre en vies de desenvolupament (més que d’extinció) que es pot trobar a qualsevol col·lectiu de qualsevol entorn laboral, amb independència de l’activitat econòmica.

Qui és l’incompetent? Com identificar-lo? L’incompetent, neix o es fa? Aquests i d’altres interrogants que segurament se’ns aniran plantejant els intentarem aclarir seguidament.

Vejam, què és un incompetent? Resposta fàcil, aquell qui no té competències. Ras i curt. Si seguim en el raonament lògic arribarem fàcilment a la conclusió, doncs, que un incompetent, pel fet de no tenir competències com el seu nom molt bé indica, mai trobarà feina. Doncs no, amics, aquesta és la primera gran incoherència que ens trobem en l’estudi i anàlisi de la incompetència humana. És més, de ben segur que en proporció a la cua de l’atur hi ha més gent competent que incompetent. I doncs, us demanareu? La resposta la trobem en que l’incompetent és incompetent, si, però no és tonto. El seu problema és que, per diferents factors, no està capacitat per a la majoria de tasques que ha de desenvolupar i aquest fet provoca que la seva gran virtut sigui, bàsicament, que és un gran supervivent. Quan a un ésser li manca algun sentit el que fa com tots sabeu, és desenvolupar els que li queden per suplir, dissimular o compensar la mancança. Aquest exemple diguem-ne psicobiològic permet explicar-nos aquest fenomen. L’incompetent no és una pobre bèstia que passa pel món sense pena ni glòria! Ell sap perfectament que és un incompetent rematat, no en té cap dubte! Només li cal comparar-se amb qui tingui més a prop, ja que l’habilitat de la comparació fins i tot és habitual a un individu de 3 anys d’edat, i aviat arriba a la conclusió correcta. Llavors entrarà en joc el seu instint desenvolupadíssim de supervivència. I què ha de fer per sobreviure? Senzillament ha d’intentar maquillar la seva incompetència. I com fer-ho? Doncs fent quedar els que l’envolten com incompetents de manera que, en el moment que la incompetència diguem-ne que apareix com generalitzada, hom simplement pensa que el personal no dona més de si o que tots plegats som més justets del que seria desitjable esperar.

I com són els incompetents? Doncs habitualment són simpàtics, amables i d’aquella gent que causa una bona impressió de primeres; són manipuladors, persuasius i uns grans seductors, en el sentit que saben “vendre’s”, sovint són força hàbils socialment. D’altra banda, també són infantils, possessius, gelosos, envejosos, pilotes i abusen del xantatge emocional quan es veuen acorralats. Saben guanyar-se la simpatia o l’afecte dels seus superiors (tan incompetents o més que ells mateixos, o si més no, cecs) i bàsicament s’aprofiten de les relacions personals per sobreviure i mantenir oculta la seva incompetència i en aquest sentit, torpedinar sistemàticament la feina dels companys és una pràctica molt recorrent. Els malparits tenen molta memòria i retenen qualsevol informació que els arribi fàcilment per, en un futur, utilitzar-la al seu favor. Tenen prou enginy com per aconseguir que els seus “èxits” siguin de domini públic i arriben a apropiar-se d’idees, projectes o solucions presentant-los als superiors com a propis. Escrúpols? Cap ni un. Aquest tipus de perfil, en realitat, va acompanyat d’una inseguretat enorme i una manca d’afecte important. Necessiten l’escalf de la gent, el copet a l’esquena, l’aplaudiment i el reconeixement públic. Rarament reconeixen que s’equivoquen, el que ens porta a pensar que són un pèl immadurs, en definitiva, i sovint pateixen d’un narcisisme gairebé patològic.

Aquests personatges i les seves estratègies haurien de tenir data de caducitat. Per què? Doncs perquè entre tan incompetent, per estadística, hauríem de trobar-hi algú que fos competent i en aquest cas la incompetència seria detectada i, en conseqüència, hauria de ser erradicada. On trontolla aquesta darrera idea? En que normalment i gràcies a la llei de Murphy i al principi de Peter, els que són competents no tenen el poder de decisió i més aviat són directament els qui pateixen els actes vils del incompetents. Trist? Francament, si. Poden amargar la vida al personatge més feliç. I que aquest, segons el despert que sigui, ni tan sols se n’adoni. Com combatre’ls? Estant molt atents, detectant-los tan aviat com ens sigui possible i un cop detectats, restringir-los la informació. És preferible caure’ls no malament, però si un pèl estranys perquè ens deixin tranquils. Si els semblem estranys no ens podran preveure els moviments i, per tant, difícilment podran deixar-nos a l’alçada de la sola de la sabata, que no ho oblidem mai, serà el seu objectiu principal si creuen que som (que ho som) mínimament més competents que ells.

LONDRES DEL 4 AL 7

Bé, finalment hem tornat a anar a Londres. És la 2na vegada en un any perquè la primera va ser per Cap d'Any passat. Ja té pebrots la cosa. Un, que molt, el que es diu molt no ha viatjat, resulta que viatja 2 vegades en un any (rècord) i se'n va al mateix lloc. Fa riure, eh? Però bé, evidentment per Cap d'any passat no vam poder visitar massa cosa perquè n'hi havia moltes de tancades, entre elles, el Harrods... ja em direu, un carai de centre comercial!!! Però bé, fa gràcia (i una certa por els preus) entrar-hi i fer el curiós una estona. La ciutat, en tot cas, és molt maca i molt interessant, i està molt "viva". L'oferta comercial i cultural és enorme, tan enorme com ella mateixa. L'extensió del que jo en diria "Londres interessant" em va semblar brutal. Hi ha una opció que no està gens malament que és el Big Bus, una mena de bus turístic de 2 pisos (com no), sovint amb el de dalt destapat (molt poca rasca...) que fa un recorregut ("comentat" amb auriculars) molt llarg i molt complet, amb l'opció de baixar i tornar a pujar les vegades que vulguis. Fins i tot inclou la possibilitat d'agafar una barca turística i desfer part del recorregut pel Tàmesis, cosa que vam fer amb molt de gust. M'imagino que deu ser alguna cosa semblant al que existeix a Barcelona i que, com és natural, mai he utilitzat. No cal dir que la possibilitat d'escoltar el recorregut comentat en català brillava per la seva absència :-D

A banda de la ciutat, que en aquesta 2na experiència supera en preferències a París (de la qual en sóc un entusiasta i més que en seré quan guanyem la Champions el proper maig), els anglesos de Londres, que em temo que ja deuen ser minoria, em semblen força estúpids, impertinents i estirats. Amb els que jo m'he trobat no han estat massa "acollidors", sembla que se'ls enfoti tot i tothom, caure bé que caure malament. A preguntes normals, respostes gilipolles.

Un exemple: Li demano a un cambrer de la zona de tv de l'hotel, pensant-me que ell hi tenia alguna cosa a dir, si era possible veure-hi el futbol (Chelsea-Liverpool). Resposta? No estic aquí per veure la tv. Us sembla normal? A mi, no. I més essent nosaltres clarament estrangers i amb una pràctica de l'anglès, essent generosos, rudimentària. Què costaria dir que qualsevol hoste pot canviar el canal, engegar o apagar la tv??? O que ell no té res a veure amb la tv, que d'altra banda està al mateix espai on ell treballa? Que potser li vaig preguntar pel resultat del partit, jo???? No sé, no sé, et feien sentir talment com si fessis nosa... Jo he treballat cara al públic a un lloc súper turístic i mai he tractat la gent d'aquesta manera. Només quan m'han tocat allò que no sona i, casualment, eren gent que provenien d'allà mateix... de per on deu ser???? Cap el nord o cap el sud????? Hagan juego! També és cert que quan un és per naturalesa fàcilment indignable es poden donar aquest tipus de situacions amb una certa freqüència i un acaba pensant que és molt cert allò de "millor que sol que mal acompanyat".

Dia trist

Ahir dia 1 de desembre va fer 7 anys que el pare va "decidir" marxar d'aquest món. Estava malalt fins a tal punt que es pensava que qualsevol petit problema era culpa seva. Segurament, i de manera absolutament irracional, va poder pensar que si ell desapareixia tot s'arreglaria miraculosament, com si fos un punt d'infelxió. Doncs no, amics. La seva absència segueix provocant-me dolor, tristor, nostàlgia, impotència, ràbia i, puntualment, desconsol. Per injusta, innecessària i molt prematura. De tota manera, hem d'anar assumint la vida com ve, no hi ha més. Però quan veig els meus nebots penso que és una llàstima que no puguin gaudir avui d'un avi Ramon alliberat de les seves preocupacions diàries pel futur, la feina, etc. És una llàstima que no puguin gaudir del seu enginy, la seva empenta, la seva implicació social i cultural amb Catalunya, el seu barcelonisme, el seu gust per les coses ben fetes i, per què no, de les seves batallites amb més pa que formatge, per què no dir-ho!... S'hauran de conformar amb el que encertem a explicar-los la família i qui el va poder conèixer i estimar.

Hola què tal?

Bé, renovar-se o morir. Ens hem d'anar actualitzant i sembla que el tema blog s'està tornant com imprescindible... o tens blog o no ets ningú! O tens blog o no existeixes!!! Doncs jo que em pensava que el blog es deixaria d'utilitzar amb la informatització... En fi, la parida de rigor ja l'hem deixada anar, perquè poca cosa més se m'acut a hores d'ara.

En fi, espero anar escribint collonades, opinions indignades, vehements i apassionades, i anar rebent els vostres comentaris.

Ens veiem!

Guillem