Ni el títol ni la fotografia segurament donaran pistes del que vull explicar avui, després que una altra vegada hagi estat víctima i botxí de la inconstància i hagi estat molt temps sense respirar per aquí. Agraeixo al Carles els recordatoris.
Bé, el passat 23 de juliol va morir la meva àvia, la Joaquima Farreró i Palau, als 93 anys. Era la darrera àvia que em quedava i era la materna. Amb la seva mort, lògica i coherent amb les lleis de la natura, es tanca un cicle per mi, el dels familiars directes que van viure la República, la guerra i la postguerra, el cicle de la generació origen de les 4 que hem coincidit. Amb cada situació que se’ns presenta aprenem coses i en aquesta he après que les morts no són totes iguals. No es viuen de la mateixa manera ni afecten igual ni deixen la mateixa sensació. Si que hi ha elements que s’assemblen; la tristor i l’enyorança, per exemple.
Però en aquest cas jo estic content. L’àvia ha tingut una vida per dir-ho d’una manera planera, de menys a més. Menys perquè va tenir una infantesa, adolescència i joventut difícils, amb la mare paralítica durant 25 anys al llit, i va viure uns temps de convulsió sociopolítica important. Més perquè es van trobar amb l’avi i van fer una d’aquelles parelles que s’han convertit en un referent de convivència, de compenetració, de pinya, de gran equip. Més perquè ha tingut una maduresa i una vellesa més que desitjables; ha pogut gaudir dels néts i ja al final, ha estat molt ben atesa, acompanyada i estimada. Amb la quantitat de gent gran que hi ha amuntegada a residències brutes i tristes sense rebre visites de ningú i simplement esperant morir-se, podem estar contents del final de l’àvia.
Uns avis, els materns, que van fer possible passar els estius a Llançà, a l'Alt Empordà. Estius de bicicleta, càmpings (aquelles espardenyes que feien una ràbia), nafres, platja i cabells enrossits, musclos, futbol a la plaça, missa el diumenge, Roses, Cadaqués, Albons, Museu Dalí, Farella...
El dia 24 l’acomiadàvem i només unes hores més tard, el mateix dia, donàvem la benvinguda a en Martí, el meu tercer nebot. Un fet que deu haver passat moltes vegades, però que per mi té una càrrega simbòlica que el fa especialment bonic. D’aquí el títol del post. Uns se’n van i donen el relleu als que arriben. En realitat la vida és així de senzilla, fàcil i planera. És el camí el que és complicat, si més no.
