Els mestres i les vacances (dedicat al Ricard i la Ruti, al Jordi i la Laura i a la Montse, amb carinyo!)

A la colla, que a partir d’avui m’hi referiré com el col·leguisme, som 7 parelles d’amics. D’aquestes 14 persones, 5 es dediquen a la docència a l’escola privada concertada. Cada any, i en fa molts, a mesura que s’acosta l’estiu ressorgeix com au Fènix el mateix tema de conversa/polèmica amistosa, això si, i no és res més que les vacances escolars que fan els alumnes i de retruc, els mestres. És curiós que la conversa prengui força quan arriba el bon temps perquè de fet podria aparèixer perfectament en època nadalenca, o per Setmana Santa o poc abans de qualsevol dels ponts que hi ha al llarg de l’any, que els condemnats els fan tots!!!

Algun d’aquests bons amics, en Ricard, en un to pretesament seriós i sense poder aguantar-se el riure, ens ve a explicar cíclicament que a la pràctica treballa els mateixos dies que descansa al cap de l’any. Després, per acció de la senyoreta UNESCO (la Ruti), van apareixent els arguments a favor d’aquestes vacances XL; que si la docència implica molta pressió (rèplica: a la resta de feines no...), que treballar amb nens tot el dia desgasta molt (aquí no podem replicar), que si els claustres (la resta només coneixem els dels monestirs), les reunions d’avaluació (ja m’agradaria veure’ls a una reunió comercial!), les correccions de treballs/exàmens, les notes, etc. Totes les feines tenen el seu què, però el que em sembla objectiu és que de pressió segurament n’hi ha més a l’empresa privada (orientada únicament als resultats econòmics) i pel que fa a la seguretat laboral o a l’estabilitat en el lloc de treball, els mestres em temo que ens tornen a guanyar per golejada...

Després hi ha el tema aquest de les baixes per depressió... la docència consta com una de les ocupacions laborals que genera més estrès, com la medecina i altres; i entenc que en segons quins entorns, sobretot a segons quins instituts de segons quins barris o poblacions, agafar una depressió és el mínim que et pot passar si tens sang a les venes, només cal veure el bestiar que s’ha d’atendre i, en absència de la col·laboració dels pares (aquest és un tema per un altre post), educar. Quin marron! De tota manera, m’agradaria veure la incidència de la depressió separant les poblacions de mestres en mostres de d’escola pública i d’escola privada o concertada, perquè en això de les baixes per depressió hi ha unes picaresques que t’hi cagues, sobretot a la pública; típic cas de persona que agafa la baixa per depressió al setembre (com es pot estar deprimit després de 2 mesos de vacances!!!) i oh, sorpresa!, es reincorpora al juny... perquè si no ho fa, no cobra les vacancetes... mersecudes!, això si. La llàstima és que el pobre/a substitut/s que s’ha menjat el marron durant tot el curs es queda amb un pam de nas... i al carrer. C’est la vie!

Certament, la resta d’amics que treballem en altres entorns acceptem i entenem les explicacions de la desgràcia de ser mestre que ens arriben dels nostres amics any rere any, i de fet quan tornem inevitablement al tema sempre afegim a la paraula vacances (no sense una certa ironia) el qualificatiu de ‘merescudes!’. Però al cap i a la fi, el que compta és que quan té un amic té un tresor i llavors s’alegra sincerament i sense ironia que el seu amic tingui sort a la vida o, simplement, millors condicions laborals.

PD: La meva mare va ser mestra i les seves vacances ens van anar molt bé als fills, perquè així ens vam estalviar els casals d’estiu. Però si parleu amb ella us dirà que ella, de vacances, no en va fer mai perquè a casa érem (i seguim essent) 5 germans. Un altre tema, també, per un altre post!

Ja sóc aquí!!!

Hola, sóc l'Oriol!!! Vaig néixer el passat 11 de maig a l'Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Com que el ginecòleg feia setmanes que s'entossudia en que venia amb menys pes del que seria desitjable, per bé que dins la normalitat, al final van programar el meu naixement uns dies abans de complir les 40 setmanes dins la mama, tant bé com jo hi estava...

Així que el dia 11 a quarts de 9 del matí ja van xutar la mama amb oxitocina per accelerar la meva arribada i mentre ella anava fent encreuats i el pare fullejava el 'Mundu' (el dia anterior s'acabava de produir la derrota al camp del Getafe...), les contraccions sovintejaven cada cop amb més freqüència; la mateixa amb que a mi se m'anava 'apepinant' la closca, ja ho veus! Al cap d'unes hores a la mama li van posar l'epidural tot i que fins el moment havia aguantat molt bé els dolors i llavors ja va passar a fer els sudokus amb la calma perquè la dilatació s'anava produint molt lentament.

Al cap de 7 hores llargues de dilatació, encreuats i sudokus, el ginecòleg es va adonar que allò anava molt a poc a poc i va decidir treure'm per la porta gran com els toreros. Així que se'm van endur amb la mama a un quiròfan mentre el pare es canviava i es posava aquella roba tan cutre per poder-hi entrar després, amb uns pantalons com 5 talles més grans que se'ls va lligar com va poder.

I per fi, al cap d'una estoneta, el pare ja em va sentir plorar des de la sala de dilatació i és que al quiròfan hi feia molta rasca comparat amb la panxa de la mama. El pare va entrar i me'l vaig quedar mirant perquè em feia gràcia la cara de panoli que feia mentre em donava la mà i jo li apretava. Ens van deixar passar un momentet a fer-li un petó a la mama que tremolava com una fulla, pobreta, pels efectes de l'anestèsia.

Un parell d'hores més tard ja érem tots 3 sans i sense estalvis a l'habitació 1622 de maternitat, on vam estar 5 dies en el decurs dels quals ja vaig anar coneixent la família, els amics dels pares (el padrí Curull i la padrina Lourdes m'han fet soci del Barça!!!), etc., tots molt macos i molt atents. Ahir al migdia ja vaig conèixer el que serà casa meva molt de temps (com no baixin els preus o pugin els sous...) i aquest matí fins i tot hem anat tots 3 a registrar-me.

Em dic Oriol Prats i Cuyàs, vaig néixer l'11 de maig de 2007, 30 anys exactes després que el meu oncle Nanas; vaig pesar 3,210 grams (visca el ginecòleg!!!!!!) i vaig mesurar 48cm. Encantat de ser aquí amb tots vosaltres.