Pluja fina (gràcies Jotafelius!)

Article publicat al diari AVUI el passat 27 de novembre. El signa en Xavier Bosch, cap de programes de RAC 1 i director-conductor de “El món a RAC 1”, a més de col·laborador setmanal al Mundo Deportivo.


"Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del "catalanisme de cap de setmana" al "catalanisme de pluja fina"? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?

Què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixatant el tarannà a marxes forçades?

Què va voler dir Carod-Rovira quan va afirmar que "el catalanisme d'aquest govern no serà de cap de setmana sinó de pluja fina, un catalanisme de la quotidianitat i de construcció diària"? Em pregunto com és el catalanisme de cap de setmana. És etiquetar en castellà però posar-te l'adhesiu del CAT al 4x4 per pujar a la Cerdanya? És no anar a missa però ser pregonament montserratians? És no agradar-te el futbol però voler que guanyi el Barça? És penjar la senyera l'Onze de Setembre i treure-la el dotze a trenc d'alba no fos cas que el veïnat pensés que som massa radicals? És escoltar El complot dels oients del Xavier Solà? És, potser, portar el ritme de la Santa Espina amb el peu? No ho entenc.

Però, i el catalanisme de pluja fina? Voleu dir que quallarà? Voleu dir que n'hi haurà prou per frenar les insídies de la COPE, per aturar el corró de la Brunete mediàtica, les atzagaiades d'Acebes i les provocacions dels Ciutadans? Segur que el que cal, ara, és un catalanisme de molt més pa que formatge, si a sobre és descremat? Pels aires que bufen de les Espanyes, per tenir cada vegada més televisions que emeten en castellà, per l'allau d'immigració que malda per integrar-se però que no els cal aprendre el català, si ara rebaixem el to, si en aquesta bugada hi perdem tants llençols, malament rai.

Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs. Al capdavall, potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada."

Personatges (I)

Us presento la meva mare, la Rosamaria Trèmols. A casa som 4 germans i 1 germana, que és la petita, qui precisament ens va enviar als germans aquesta foto, feta no fa massa a l’apartament que tenim a Llançà (Alt Empordà), poble que darrerament potser us sonarà per l’estrella Michelin que ha obtingut el restaurant Miramar.

Doncs bé, aquesta fotografia il·lustra molt bé com és la mare; una persona positiva, alegre, divertida, optimista i molt de la broma; a la foto amb posat “oriental”. Una nena gran que als seus 63 anys no ha perdut en cap moment les ganes de riure, de passar-s’ho bé, de catxondeo, de fer coses, de viatjar, etc.

Una persona que, com tothom, perquè al capdavall tots arrosseguem merda, ha hagut de passar tràngols a la vida difícils d’encaixar. Perdre el seu primer fill als 11 mesos de vida de cop i volta, i perdre el seu marit (el pare) de manera molt tràgica aviat farà 8 anys. Una persona que, amb el naixement del seu quart fill, va posar-se a treballar de mestra de música (a qui si no hem d’agrair els nostres coneixements musicals, per bé que limitadots?) fins que La Caixa va decidir tancar totes les escoles de la seva “Obra Social” (deixeu-me que rigui) i que quan arribava a casa després d’estar amb nens tot el dia, s’hi trobava els seus 5 tota sola, perquè el pare tornava gairebé sempre molt tard de treballar. Una persona que, com ella mateixa diu, no feia mai vacances (quina ironia!, un mestre dient que no fa mai vacances... caurà un post!!! :-D) perquè fer-se càrrec del funcionament familiar als estius de Llançà no deixava massa temps lliure. Això si, les seves horetes diàries de bronze a la platja eren (i encara són) sagrades!

Una persona que s’ha fet càrrec dels seus pares ja grans fins al final i que ha ajudat els fills en tot el que ha estat al seu abast, que no és poc. Un gran exemple, en definitiva; el pal de paller de la quotidianitat de la família.

Algunes persones m’han dit alguna vegada que estic emmarat, que habitualment és una expressió que porta implícita una connotació negativa, despectiva, com d’hiperdependència. Doncs si reconèixer en la teva mare un grapat de valors i actituds vitals que entens molt importants i estimar-te-la molt és estar emmarat no cal que ningú m’ho digui que ja m’ho dic jo! ;-)

En tot cas, un humil homenatge a la mare, que per cert la tenim de viatge a Vietnam i Cambodja (ves-li al darrere!), amb aquesta presentació amb una foto que, de ben segur, no li farà cap “gràcia” que hagi publicat :-P

Passa-t’ho molt bé, mare, i fins la tornada! T’estimem.

Reaccions

Després d’uns dies de polèmica, discussió i intercanvi d’opinions; de llegir i d'escoltar, independentment de qui és president i qui està a l’oposició, he observat un fenomen que m’ha cridat l’atenció i m’ha molestat especialment.

Resulta que hi ha una llei electoral o parlamentària o el que sigui, que és igual per tothom. Resulta que 69 escons governen. Fins aquí, abans que ningú emetés cap vot, tothom estava d’acord. Hem votat, s’han fet públics els resultats i resulta que hi ha 3 partits que han pactat, junts sumen els escons necessaris per formar govern, i per tant el constituiran. On està el problema? Que aquest pacte estava decidit d’abans de les eleccions? I què? El resultat és el mateix! Que CiU ha tret més vots i per tant més escons en solitari que qualsevol altre partit? Públic i notori. I què?

Potser si que estaria d’acord en que el partit que treu més vots hauria de tenir preferència a l’hora d’intentar formar govern, a l’estil del dret de “tempteig” que tenen alguns clubs de futbol quan acorden el traspàs d’alguns jugadors i pretenen si més no assegurar-se la preferència en recuperar-los en cas d’un futur traspàs. Però tot plegat és paper mullat, també hi estic d’acord. Dos no pacten si un no vol, certament. A banda, si tenim en compte que en Saura s’ha tirat tota la campanya proclamant als 4 vents les bondats de l’anterior govern tripartit i apostant per reeditar-lo, podem arribar a la conclusió que els seus votants estan d’acord en que Montilla sigui president, i per tant, no seria cert l’argument dels convergents que defensen que hi ha més catalans que prefereixen en Mas president.

Però resulta que els seguidors, simpatitzants o afiliats de CiU clamen al cel perquè no formaran govern i en Mas no serà president. Bé, podria tractar-se d’una pataleta com quan jugues de conya, l’equip contrari no xuta a porta en tot el partit ni passa de mig camp i en un contraatac desgraciat, al minut 90, van i te la claven, i a més l’àrbitre no ha assenyalat un penal a favor claríssim. Però en un parell de dies això ha d'estar superat i entenc que fa ràbia, però d’aquí a fer concentracions a no sé on, cassolades a no sé on més, culpar de tot el tripartit o entesa, etc., la cosa ja esdevé una reacció desmesurada i infantiloide, com quan fas la rebequeria perquè no et compren una joguina o unes llaminadures sense tenir en compte en cap moment que, potser, no te les mereixes.